Miquel Del Roig.

Aquest es podria dir que és un post especial. Avui, teòricament, no em tocava escriure, ja que un dia d’aquests vaig decidir que en els mesos senars escriuria els dies parells i viceversa (ja sé que és una mica rebuscat, però què hi farem, ja sabeu que sóc una mica rara), però avui no me n’he pogut estar.

Youtubejant, una de les meves aficions predilectes per matar el temps (juntament amb googlejar) he trobat una perla que no podia deixar passar. Jo creia que només jo i unes poques persones més sabiem de l’existència d’aquest particular personatge. No sé si ningú més li sonarà tot i que no sé per què, la Yourwi té força números per haver-ne sentit a parlar, ja que ella volta molt. Es tracta del gran Miquel Del Roig.

I què té d’especial aquest, diguem-ne, cantautor? Doncs res. Tret que és la millor alternativa per acabar una nit de concerts a la fresca. Tret que és l’únic artista, diguem-ho amb majúscules, ARTISTA, que he vist que és capaç de cantar més de mitja hora, enllaçant cançons entre si. Tret que té un gran hit que veig que és “famoso en el mundo entero”, com és la farola.

I enlloc de seguir explicant-ho, m’estimo més posar un parell d’enllaços per a que, a qui li interessi, sàpigui de l’existència de Miquel Del Roig.

I també un enllaç al seu blog http://miqueldelroig.blogspot.com/

Post escrit, lògicament, mentre escolto La Farola, de Miquel del Roig.

Reformes.

Tots aquests dies he estat de reformes i, per tant, no he pogut escriure al bloc. Demano disculpes per avançat.

De molts és sabuda la meva afició a jugar a ser Bill Gates i les conseqüències que acostuma a comportar. I aquesta vegada no ha estat pas diferent. Em vaig voler avançar a la sortida de la nova versió de l’Ubuntu, l’Intrepid Ibex, i em vaig descarregar la versió beta. Greu error.

La vaig voler instalar al disc dur, eliminant la versió existent, la 8.04, prèvia còpia de seguretat de tots els arxius que tenia, això si. I va ser un autèntic desastre. El meu portàtil, que ja porta unes quantes aventures, no va ser capaç de soportar aquesta versió beta, i no sé ben bé per què, un cop instalat l’Intrepid Ibex, el pc no m’iniciava en mode gràfic. Vaig intentar tot el que sabia fer, però al final, res de res. Així que vaig haver d’esperar uns dies més i descarregar-me la versió definitiva. El resultat, però, no ha estat pas dolent. He millorat el que tenia, deixant enrera el Gnome i m’he tornat fan del Kde. Aquest és el resultat:

Escrit mentre escolto l’últim cd de Coldplay “Viva La Vida”

I per a que cap usuari de Gnome es molesti, al meu user de l’ordinador de taula (el que compartim amb el Javi) hi tinc això:

Noe.

Hi ha cops que connectes amb les persones sense saber ben bé per què. Persones que ni tant sols mai has vist i que segurament mai veuràs. Persones a qui mai has sentit la veu i saps, que mai la hi sentiràs, perquè hi ha una màgia especial que no vols que es trenqui mai.

A mi això em passa amb la Noe.

Fa poc més d’un any que sé de la seva existència, però a mi em sembla tota una vida. M’agrada tot d’ella fins al punt que jo, de gran, vull ser com ella.

Sé del cert que la Noe llegirà aquest post. Sé que pensa que no fa tot el que ella voldria. Però des del meu humil bloc, li vull dir que estigui tranquila, que tot el que fa ho fa bé, molt bé. Un petó, Noe.

Escrit mentre escolto Holidays, d’Antonia Font i Transoceánica, de Jorge Drexler.

Analitzada.

Acabo de venir de buscar els resultats d’una analítica que em vaig fer la setmana passada.

Després de l’agitat estiu que hem passat amb els amics i coneguts del Javi, hem decidit tots dos sotmetre’ns a una analítica completa, per allò de per si les mosques, que no se sap mai.

Hem respirat. Estem nets de “polvo i paja”. Bé, aquesta potser no seria l’expressió adequada, però entre nosaltres, ja ens entenem.

Doncs això, que res fora del normal. El doctor, però, m’ha recomanat una mica de dieta. Evitar els greixos (sobretot el porc), els dolços (nooooooooooooo!), fer una mica d’exercici i beure aigua, molta aigua. Més dels dos litres diaris que li he preguntat.

Ja he començat. Porto begut ja més d’un litre i si no n’he pixat un mínim de tres, no n’he pixat cap. Que dur resulta beure sense set … AIGUA! Perquè, desenganyem-nos, estem farts TOTS de beure sense set i ni inmutar-nos. Però no és el mateix beure’t sense set tres cubates, que tres vasos d’aigua, no és el mateix.

Escrit mentre escolto “Brimful of Asha, de Cornershop” i “El cim del món, de Marc Parrot”

Fantasies.

Que tiri la primera pedra qui no hagi tingut mai una fantasia sexual.

“Som una parella estable, ell de 51 hetero i jo 41 bicuriosa (tan sols he estat un parell de vegades amb una dona) Nivell socioeconómic alt, vida resolta, cults, honestos,lleials i fidels. Ens agradaria trobar a una noia bisexual de màxim 40 anys, atractiva, primeta-normal, seductora, que vulgui formar una parella estable a tres. NO TRIOS, on tan sols hi cap el sexe. Parlo d’amor, complicitat, etc. Si heu vist la darrera película de W Allen, sabreu a que em refereixo”

“Hola, soy una chica con pareja, que quiero festejar mi cumpleaños de una forma distinta… Busco chicas que quieran pasar una noche inolvidable, enseñarme el arte del sexo entre mujeres… NO QUIERO HOMBRES.. sólo chicas, para aprender y cumplir mi fantasía. No busco dinero, no lo acepto ni quiero pagar, sólo sexo del bueno y diversión”

Aquests dos anuncis que he trobat per internet en són només un exemple.  Jo, és clar, també tinc les meves pròpies fantasies. Homosexuals, heterosexuals, amb disfresses, amb coneguts, amb desconeguts, … fantasies de tot tipus.

Últimament però, tinc un somni humit (qui no n’ha tingut mai cap) que se’m repeteix massa sovint. Poder és una obsessió, poder es un desig, segurament una fantasia com una altra. El problema és que en somni, reconec perfectament el lloc i les persones (si, si, digueu-me malalta, les persones, en plural) que hi apareixen. I el problema es complica quan veig que és completament factible fer realitat el somni, ja que les parts interessades hi estarien totes disposades.

En fi, que la meva part bicuriosa (m’ha encantat la descripció de la senyora del primer anunci) torna a aflorar. Tot serà qüestió de proposar-s’ho.