Noe.

Hi ha cops que connectes amb les persones sense saber ben bé per què. Persones que ni tant sols mai has vist i que segurament mai veuràs. Persones a qui mai has sentit la veu i saps, que mai la hi sentiràs, perquè hi ha una màgia especial que no vols que es trenqui mai.

A mi això em passa amb la Noe.

Fa poc més d’un any que sé de la seva existència, però a mi em sembla tota una vida. M’agrada tot d’ella fins al punt que jo, de gran, vull ser com ella.

Sé del cert que la Noe llegirà aquest post. Sé que pensa que no fa tot el que ella voldria. Però des del meu humil bloc, li vull dir que estigui tranquila, que tot el que fa ho fa bé, molt bé. Un petó, Noe.

Escrit mentre escolto Holidays, d’Antonia Font i Transoceánica, de Jorge Drexler.